Història

Xàbia està situada al sector centromeridional del litoral valencià, just a l’extrem més oriental què migparteix la costa en els golfs de València -al nord- i el d'Alacant -al sud-. Té un ampli terme municipal de 68,3 quilòmetres quadrats i un extens litoral de més de vint quilòmetres de longitud conformat per un seguit de cales, platges i alts penya-segats que defineixen una costa que s’emmarca entre els veïns municipis de Dénia i d’El Poblenou de Benitatxell.

L'orografia del seu terme està determinada, al nord, pel massís del Montgó/Cap de Sant Antoni, al sud, per les muntanyes del Puig/ La Granadella i la cadena dels Tossalets, mentre que pel sud-oest, el límit està marcat pel Tossal Gros. Element característic del seu paisatge és la vall de Sant Bertomeu, formada pel riu Gorgos, que ha configurat una extensa plana al·luvial que ocupa el terme d'est a oest.

La favorable situació geogràfica de Xàbia, i la gran diversitat d'ecosistemes que hi existeixen, van fer possible que nombroses cultures s'assentaren sobre estes terres. Segons les últimes datacions, podem afirmar que els primers pobladors que varen ocupar aquest solar ho feren fa més de 30.000 anys. Este remot assentament es va produir en la Cova Foradada, en els penya-segats del cap de Sant Antoni, una cavitat que va ser ocupada per grups de caçadors paleolítics i en la qual s’han realitzat deu campanyes d’excavació arqueològica des de l’any 1990.

D’ença d’aquells temps tan llunyans, altres pobladors ocuparen aquesta zona. Són molts els jaciments arqueològics que així ho testimonien: la cova del Montgó, el cap Prim, la Plana Justa, els nombrosos jaciments d'època romana -com la Punta de l'Arenal i la necròpoli del Muntanyar-, o els abundants assentaments d'època islàmica. Entre aquests destaquen les restes conservades de la torre de les Capsades, estructura construïda a finals del segle XI i que va perdurar fins a la conquista feudal cristiana. Tanmateix, la troballa més important feta a Xàbia fins ara, és el famós Tresor Ibèric de Lluca, format per un conjunt de joies d’or i plata que actualment s’exposa al Museo Arqueológico Nacional, de Madrid, clar.

Malgrat el que acabem d’exposar, el nucli urbà de Xàbia es va configurar en temps més recents. Les restes trobades en les nombroses excavacions realitzades al centre històric de la vila, confirmen, sense dubte, que els orígens urbans de la ciutat són posteriors a la conquista cristiana de mitjans del segle XIII, tot i que en temps anteriors, durant la prehistòria recent i en època andalusina, hi van haver uns petits assentaments a la part més alta del poble. Així, quan l’any 1244 les tropes de Jaume I arrabassaren estes terres als seus pobladors andalusins, trobaren un territori format per xicotetes alqueries disseminades concentrades sobretot a la vall de Sant Bertomeu, sense que hi haguera cap nucli urbà definit.

Per tant, podem considerar la fundació de la vila de Xàbia com una creació dels nous pobladors cristians procedents, majoritàriament, de Catalunya. Aquests colons, van anar obtenint diversos privilegis i possessions per part de la Corona, que pretenia així afavorir el seu assentament definitiu en aquestes terres acabades de conquerir.

A través dels escassos documents conservats i coneguts, sabem que aquells nouvinguts van crear un primitiu nucli emmurallat, en la part més elevada d'un xicotet tossal, dins del qual es va edificar una fortalesa de la què formaria part, probablement, l'actual absis de l'església de Sant Bertomeu. Cap a les darreries del segle XV o principis del XVII, el creixement de la població va motivar l’ampliació del recinte emmurallat, i així es va configurar l’actual espai urbà, emmarcat per les rondes que circumden la vila de Xàbia.

Fins ben entrat el segle XVIII, una de les principals preocupacions de la població va ser la defensa contra els continus atacs de pirates i corsaris nord-africans. És per això, que arreu del litoral es van alçar nombroses torres de guaita per controlar la costa, mentre que al Pla i als seus voltants, s'edificaven cases fortes. També a la vila es reforçaven les portes i els paraments de les muralles i l’església de Sant Bertomeu, ampliada a finals del segle XV i principis del XVI, esdevenia una vertadera fortalesa .

A partir del segle XVIII, el gran creixement demogràfic i econòmic general, va resultar especialment important a Xàbia gràcies als privilegis rebuts per Felip V pel recolzament de la vila a la causa borbònica durant la guerra de successió a la Corona d'Espanya (1705-1714). Altres poblacions de la comarca, com la senyorial ciutat de Dénia van patir represàlies que es van traduir en una considerable retracció demogràfica. A este moment de bonança cal afegir el cessament, quasi total, de les incursions piràtiques al litoral valencià.
A partir d'eixe moment, s'inicia per tot el terme una important expansió que es tradueix en l'eixamplament de les zones urbanes, situades extramurs –els ravals-, i l'ampliació de les àrees cultivades.

Si el segle XVIII marca el començament d’un fort increment econòmic i demogràfic, al XIX, aquest procés encara s'intensificarà més com a conseqüència del gran èxit comercial d’un producte agrícola; la pansa. Amb la seua elaboració i comercialització, Xàbia i tota la comarca va viure un moment de gran expansió econòmica. Aquest producte s'exportava a tot Europa, especialment a Gran Bretanya, la qual cosa va provocar una intensificació del tràfic portuari a Dénia i Xàbia. És ara, quan unes poques famílies burgeses que controlaven la producció i comercialització de la pansa, bastiran grans fortunes. No obstant, la competència exercida per les panses de l'orient mediterrani, provocaran una greu crisi que culminarà el 1890, any que marcarà un punt d'inflexió i el gradual descens en la producció i comerç d'este producte.

Quasi fins a l'últim quart del segle XX, l'agricultura ocupava a més de les 2/3 parts de la població activa de Xàbia. Però a partir dels anys seixanta el turisme provocarà un canvi profund i irreversible en la societat xabiera: el cens de població de 1970 era de 7.130 habitants. Actualment ja passem els 30.000.

El desenvolupament turístic de Xàbia va comportar una modificació espectacular en l'estructura socioeconòmica de la població1, fins al punt que actualment l'agricultura i la pesca són, des del punt de vista econòmic, dues activitats quasi testimonials. Pel contrari, el sector terciari, representat per l'hosteleria, comerços i altres serveis vinculats al turisme suposa el 68 % de l’activitat econòmica local, i el sector secundari (bàsicament construcció) representa quasi el 38 %.

Al llarg d'estos anys i com a conseqüència de l'augment de població s'ha produït un intensíssim creixement urbanístic que ha desembocat en la consolidació d'altres dos nuclis urbans, la Duana i l'Arenal, ara ja quasi units per les noves àrees urbanitzades que ocupen el Muntanyar de Baix.

Mes allà de tants canvis, la singularitat de Xàbia roman en els bonics paisatges que encara l’envolten; en un litoral únic amb alts penya-segats, cales i platges; en un ric patrimoni històric – conservat en gran part, malgrat la forta pressió urbanística– i un tarannà dels xabiencs, que entre la modernitat i la globalització actuals, mantenen encara l’estima per la cultura pròpia.